top of page
L'ESCALDÀRIUM. LA FESTA DEL FOC I DE L'AIGUA
La llegenda és el que actualment dóna una lògica a tota la festa. Aquesta va ser creada l’any 2000 pel Roger Riera i la Magda Creus i el 2012, il·lustrada per la Berta Mayol. Tots tres anaven treballant-hi plegats en el sentit de que el Roger i la Magda tenien una idea i al Berta l’il·lustrava o al revés, ells redactaven algo que veien en un dibuix d’ella. Avui dia està en venta al museu Thermàlia i als punts de venta que té el Ball de Diables de Caldes de Montbui.
Ara fa molts anys, quan a les portes no hi havia panys, Caldes de Montbui era una vila bonica i tranquil·la.
Els dies transcorrien plàcidament, sense problemes. Les nits també eren reposades, calmades i serenes.
Totes les nits, excepte una nit d'estiu...
S'apropava la mitjanit. Els veïns havien d'obrir les finestres perquè, malgrat corria una mica d'airet, la xafogor augmentava i costava agafar el son. Per alguna raó se sentien inquiets. Un calfred els recorria l'espinada. Era una sensació desconeguda, a cavall entre la por i la desconfiança.
De mica en mica el Cel s'omplia de núvols negres i amenaçadors que tapaven els estels. Sonaven les dotze al campanar. El terra de la plaça tremolava. Després de cada toc augmentava l'angoixa de la gent que espiava, encuriosida, rere portes i finestres.
De lluny se sentien crits i rialles esbojarrades. S'apropaven. Cada vegada feia més vent. Xiulava en passar entre les escletxes de les portes i es confonia amb aquells sons estranys que cada vegada eren més propers.
Ja era mitjanit. La plaça s'havia omplert d'uns éssers vinguts d'arreu. Sota els seus vestits esparracats s'intuïen uns cossos vells i lletjos. Un instint, una força indescriptible els havia dut fins a la plaça. Entonaven misterioses melodies i reien escandalosament. Eren bruixes! Als veïns se'ls glaçà la sang.
S'havien reunit al centre de la plaça.
Després de recitar uns conjurs, els seus
sarrons es convertien en boles de foc
que creixien i giraven incontroladament.
Aquelles dones s'havien reunit per invocar
Llucifer, el rei de l'Infern!
De sobte, s'esberlà la plaça. Les llambordes saltaven una rere l'altra descobrint una enorme obertura que comunicava l'Infern amb la Terra.
Les portes eren obertes i deixaven sentir la remor de l'exèrcit de les tenebres avançant
al compàs dels tabals.
Entre les flames, va aparèixer Llucifer.
Era alt i forçut. Exhibia unes banyes
recargolades. Tenia una llarguísima cua
enèrgica que se li ficava entre les potes
gruixudes i peludes. El seu afany de poder
era tan gran que vlia proclamar-se amo
i senyor de la Terra i de totes les criatures
que hi habitaven.
En veure'l, les bruixes embogiren d'alegria.
Van començar a dansar al voltant del dimoni.
La plaça s'anava omplint de foc i d'espurnes
que esquitxaven un Llucifer orgullós. Ballaven i cridaven, reien i alçaven les escombres en
flames.
Inesperadament, un llamp il·luminà el Cel i començà a ploure. Les bruixes fugiren a amagar-se pels carrerons. Era una pluja fina, un petit ruixat de gotes minúscules però insistents. El Cel estava disposat a impedir quela Terra caigués a les mans d'aquell individu.
En pocs segons la plaça va quedar xopa i buida. Llucifer, indignat, va llançar un crit eixorador. Estava molt enfadat. Aquell xàfec l'havia agafat desprevingut i estava a punt d'enviar en orris tots els seus plans. El Cel, però, no se'n sortiria. Llucifer va avançar amb pas ferm cap a l'esvoranc de la plaça i amb un sol gest va mobilitzar el seu exèrcit.
Estava a punt de començar una gran batalla.
Els tabalers encapçalaven la marxa que sortia del forat de la plaça. El so profund dels tabals anunciava l'arribada de les tropes de l'Infern i marcava el pas que havien de seguir. Aquells ritmes contundents despertaven els pitjors instints.
Darrere d'ells va aparèixer la Diablessa. Era l'esposa del Mal. Una figura esvelta i grotesca que destacava en la foscor, una dona d'aspecte elegant però terrible.
Llucifer l'esperava al centre de la
plaça per rebre centenars de diables
que formaven un llarg passadís de
foc. S'acostaven creuant les flames
sense perdre la formació. De sobte,
es van separar i des de lluny s'intuïa
la silueta d'un ésser sinistre.
Era una bèstia colossal
que avançava cap a Llucifer i la Diablessa.
Sense dubtar, li van atorgar el foc que despertà el seu poder. Va deixar anar un bram tronador que va ressonar a les entranyes de la gent de la vila.
Desplegà les seves immenses ales de ratpenat mentre escopia foc pels queixals. Els veïns, atemorits, contemplaren la criatura més sinistre que mai ningú havia vist. Era un ésser esfereïdor. Tenia el cos d'un lleó monstruós amb urpes esmolades. Lluïa un llarg i frondós pelatge que li baixava pel llom fins a convertir-se en unes escates dures i lluents que recobrien la serp que tenia per cua. Aquella serp també treia foc.
Un foc emmetzinat que convertia en cendra tot en una dansa malaltissa que transformava la Terra en un Infern.
Aquells instants interminables,
però, es van alleujar per un vent fred
i humit. Eren els primers senyals d'un
nou temporal. Una pluja torrencial
que obligava els dimonis a retrocedir,
a refugiar-se en la penombra que
els feia sentir segurs.
L'aigua omplia la plaça. S'escolava per
tots els racons arrossegant la brutícia
i apagant les flames. Malgrat tot,
el diluvi havia tornat a ser insuficient.
Només havia pogut allunyar
Llucifer i els seus diables
que tan bon punt va acabar
l'aiguat van sortir del seu
amagatall. Ara duien el ceptre
de foc, un paraigües malèfic.
La millor defensa contra
els poders del Cel.
Tots els diables acompanyaven
el paraigües que avançava cap
a la plaça entre les cendres
i els bassals. Semblava un
estri inofensiu, però de sobte
s'inflamà. Aquell objecte
escopia foc en totes direccions.
Els tabals sonaven cada cop
més fort i els diables saltaven
al voltant del ceptre. La força
que desprenien junts els feia
sentir invencibles.
La reacció, però, no es va fer
esperar. Una tempesta molt més
forta i intensa que les anteriors
va inundar la plaça. El Cel va
explotar en mil retrucs de trons
i llamps. Era un xàfec tan violent
que va aconseguir apagar el
ceptre. Aquell enorme diluvi
havia vençut les forces de l'Infern.
L'aigua arrossegava tot el que
trovaba al seu pas i els dimonis
van tornar a amagar-se a
les profunditats de l'abisme.
La plaça va quedar buida,
molla, neta. El temporal va anar
minvant de mica en mica fins
a convertir-se en un lleuger
plugim refrescant.
Ara, el Cel es creia vencedor.
Quan la lluita semblava haver
acabat i la gent encuriosida
sortia de casa seva, l'aigua vessada va començar a bullir
dins les entranyes de la Terra. De cop i volta, l'Infern va expulsar-los violentament, tornant-la un altre cop a la
plaça. Ara, però, ja no era la mateixa...
Encesa i corrupta,
brollava contant entre les llambordes. Aquella aigua fosca i endimoniada era, alhora, clara i transparent.
D'un aspecte pur però amb una olor que recordava el sofre de l'Avern. Era igual de calenta que les flames i, al mateix temps, guaridora.
El Cel i l'Infern contemplaven bocabadats l'origen d'aquell fenomen que omplia d'orgull ambdós bàndols.
Espontàniament havien creat un nou element que els unia més enllà de la discòrdia.
L'alegria i la disbauxa van apoderar-se de la plaça. Fins i tot els veïns del poble, més tranquils, van afegir-se a l'espectacle.
Celebraven el naixement d'una aigua nova. Una aigua calenta producte del lligam de dues grans forces, una aigua poderosa que menyspreava la lluita, que odiava les disputes. Una aigua que havia estat capaç de renéixer utilitzant el millor del Cel i de l'Infern. Era l'inici de l'aigua termal. Aigua i foc. Foc i aigua.
bottom of page